Leopolt Penyarroja

Leopolt Penyarroja: “El procés d’anexió, ya consentit en la llengua, seguirà a nivell global”
22.06.07 02:00. Archivado en Cultura
J.Ferrer (Vh).- Leopolt Penyarroja és un històric del valencianisme. Porta anys estudiant des del rigor científic els origens de la llengua valenciana. Sosté la tesis, publicada en les millors editorials de l’Estat, de que els valencians parlaven un romanç valencià molt abans de la conquista de Jaume I. En esta entrevista, mos acosta als inicis del nostre idioma.
La teoria oficial mos diu que els repobladors catalans portaren la llengua catalana de la mà del rei Jaume I el Conquistador quan este conquistà el Regne de Valéncia. ¿Per qué no està d’acort vosté en esta teoria?La pregunta supon que hi ha una teoria oficial. És curiós, perque no hi ha teories oficials en uns atres àmbits de la Llingüística. No existix, per eixemple, una teoria oficial sobre la veu passiva o sobre la subordinació adverbial; i hi ha distintes idees sobre l’orige històric del portugués. Les teories oficials són un mal sintoma.
¿Quins són els pricipals erros i contradiccions de la teoria de la repoblació?Ningú l’ha demostrada. Si tot fora tan simple, el valencià no seria ni això, valencià, sino la mera prolongació del català septentrional, sense l’identitat i consciència colectives que el caracterisen. Les senyes demogràfiques de la repoblació percentualment minoritària en Valéncia capital i Valéncia Regne no avalen en absolut que el valencià derive del català d’eixa minoria de neovalencians. Descartades per incoherents les hipòtesis del factor mossàrap i de l’adstrat aràbic de Sanchis Guarner (ho vaig fer al permenor en ‘Mossarabisme i substrat, critica retrospectiva’, 1987), únicament un factor anterior, i actiu en 1238, el romanç valencià natiu, explica la desactivació de l’aragonés, transferit en gran mida a la banda hui valencianoparlant del territori; la dissolució del català oriental (dominant entre la minoria de nouvinguts) i d’un conjunt de traços comuns a oriental i occidental, també evaporats; produint la continuïtat d’una llengua i una consciència específicament valencianes.
¿Hi ha documentats casos d’ escritors que abans de la conquista afirmaren escriure en un romanç prejaumí?Ni en Castella, ni en Aragó, ni en Catalunya hi ha escritors identificables a l’altura dels sigles X-XII, época prelliterària, com ocorre en Valéncia exceptuats els transmissors arabisats de les harges. Açò no invalida l’existència de les llengües respectives, del lèxic de les quals sí existixen testimonis, allí i ací. Els testimonis del romanç natiu valencià previs a la conquista són numerosos. Comprenen dels centenars de térmens extraibles de les fonts àraps o llatines, els quals el definixen com a llengua innovadora, a les referències explícites de certs autors del territori (Ibn Sida o Ibn al-Abbar per eixemple), a l’entorn social de les cançonetes líriques conegudes com a harges, o a determinades situacions que manifesten l’us vehicular del romanç entre cristians valencians dels segles XII-XIII.
Si el valencià es parlava abans de la Conquista ¿en eixe cas per qué es pareix tant no sols a català i balear sino també a occità, provençal, llemosí...?Si no existia o no es parlava, ¿a quína llengua pertanyen els noms Moreno, Ferrer, Borrell, Giner dels musulmans regnícoles anteriors a la conquista o els Pere, Joan, Miquel dels cristians valencians del s. XII, açò d’entre una llarga llista? ¿Tal volta a un català abans del català? No es veu, per una atra banda, eixe gran paregut global que se ven com a mercancia de consum. El valencià, com a sistema (és dir, com a conjunt de signes solidaris) manté clares oposicions ab les modalitats que van de l’occità al català de transició. Les identitats parcials no suponen una identitat de llengua. Ho he tractat en unes atres ocasions. La presunta semblança del valencià ab els parlars de la Cerdenya o el Rosselló, i no digam ab les variants occitanes, no se sosté. Per cert, el raonament inicial servix igualment per a negar el català, reduint-lo, en funció dels paralelismes lèxics, a simple derivació del provençal (una ‘dépendence’ en térmens de G. Rohlfs).
¿Que opina vosté de la teoria occitana que apunta a que l’orige de la llengua és el llemosí?Una reedició del llemosinisme romàntic. En el fondo, una variant de les posicions pancatalanistes